dimecres, 18 de maig de 2011

Entrevista a Josep Soler




Joan Pere Gil Bonfill, autor del pròleg de MUSICA ENCHIRIADIS, entrevista a Josep Soler, autor del llibre.



JP.- Hauria de felicitar-te pel Premi Tomás Luís de Victoria?

JS.- Diguem que agraeixo les opinions de tots els que han intervingut en aquesta concessió.

JP.- Com va la venda del llibre? Crec que molt bé, encara no s’ha venut ni un exemplar, oi? Bon senyal. Hi ha llibres sobre música escrits per gent que no té ni idea de música i que, a sobre, han estat un èxit... Com s’empassa això?

JS.- Tot està en funció del marketing i de la ignorància dels qui els comprin i, encara que sembli impossible, dels qui els escriuen; avui dia, si algú vol fer ‘carrera’ cal que sigui —o aparenti ser— ben tonto...

JP.- Una persona m’ha dit que et pregunti el perquè del subtítol “Una última mirada” del llibre MUSICA ENCHIRIADIS.

JS.- A la meva edat, potser serà una ‘última mirada’, i el panorama, tot el que veig al meu voltant, fa esgarrifar...

JP.- Desprès de més de 60 anys treballant, ara vas i et poses —o et posen— de moda. Hi ha personatges que en menys temps, però molt menys, potser massa, han estat ‘famosos’ i ara ningú els recorda o volen recordar-los de manera forçada, però no saben què recordar; parlo de nivell musical. O potser no hi havia res a recordar, com és el cas de Monsalvatge. El  compositor català icònic que es programa perquè és fàcil i resultón i així ja es compleix el compromís, com deia un director d’orquestra, que no direm el seu nom per pena i vergonya.

JS.- Ell deia que amb un sol assaig ja n’hi havia prou, i la gent estava contenta de sentir-ho perquè així creien que entenien de música moderna i havien d’esforçar-se menys... tot i que avui dia ni tan sols això fan...

JP.- En aquest llibre has dit tot el que volies dir o el que s’havia de dir, o encara afegiries alguna cosa més? Potser sobre l’església, l’estat de l’òpera a nivell mundial, sobretot en els coliseus de Catalunya i els de Barcelona... Ai! Perdó, que només n’hi ha un... és el Gran Teatre del Liceu. Això de ‘gran’ és un adjectiu atributiu de capacitat, suposo.

JS.- Què vols que et digui? Voler fer tothom content és no fer content ningú i el criteri sempre es dolorós d’adquirir; i per sobre de tot, les raons econòmiques dels uns, del nivell i característiques que siguin, són i estan, sempre, per sobre de qualsevol cosa.

JP.- Quan es parla d’òpera, que ja no se’n parla com se n’hauria de parlar, hauries de ser el compositor de referència, però justament ets el menys interpretat: és una conjura o un descuit?

JS.- Avui dia, parlar d’òpera quasi sempre es parlar d’escàndols i posades en escena obscenes o estúpides on es violen tots el drets del compositor, de l’autor del text, de l’espectador que vol veure i escoltar una obra determinada i no un farsa, aprofitant l’obra d’uns artistes i músics que no es poden defensar sense que cap director o cantant —amb alguna rara i extraordinària excepció— siguin  bons per a queixar-se o negar-se a actuar; és una vergonya!

JP.- Suposo que el Teatre Real t’ha trucat per demanar-te consell. Què et sembla l’equip de personatges que ha nomenat el Teatre Real? I com per desgràcia no hauria estat així, quin consell els donaries? Sobretot que sigui barat, que van justets de diners. 

JS.- Pel que sé i per la seva merescuda fama, tan sols la Berganza sap de música; és notable que tots els altres no tinguin, per les referències que m’han donat diverses fonts i pel que conec d’algun d’ells, la més remota idea de música, de tècnica musical, de l’òpera y les seves arrels, estructures etc. Que diguin les opinions que vulguin, però el rigor dels seus coneixements tècnics, per molt elementals que siguin, cal que siguin —haurien de ser— al  màxim de precisos.
                                                
JP.- Referent al llibre, per què tens la força d’escriure un document que ja saps que no interessarà a ningú? perquè si interessessin les coses que dius, ja no es dirien les inexactituds i estupideses que sentim dia rere dia

JS.- Això és cert. Però si hi ha una sola persona que vulgui llegir-lo i acceptar tot allò que tingui de bo i positiu, ja n’hi ha més que prou. El vaig treballar i escriure perquè calia fer-ho i creia que era la meva obligació.

JP.- L’altre dia a EL PAÍS hi havia un titular (i disculpa per avançat): “Si intelectualizas, la cagas”. Dit per l’home de moda del teatre llatinoamericà. No cal ni dir el seu nom, ell és fill de la seva mare i no li fem més propaganda. En general és per cridar l’atenció, ja que gairebé tots són uns reprimits. Aquí va la pregunta: creus que MUSICA ENCHIRIADIS és d’un nivell massa elevat? O aquella expressió que sempre és diu, tan i tan odiosa: a quin sector aniria adreçat?

JS.- Mai és prou ‘elevat’, el pensar, perquè l’‘elevació’ i el pensament són la veritat i això és el més important. El llibre està dirigit a tothom de bona voluntat i de bona fe que tingui l’educació que cal tenir, i que cal esforçar-se en tenir i mantenir: ja Hegel (mort al 1831!) va dir que pensar ‘és la més perillosa de les ocupacions’...

JP.- Ja acabo, que em varen dir que aquesta xerrada era pel llibre i, com sempre passa, un acaba parlant de tot o del mateix, menys del motiu; o el motiu ha estat l’ocasió de dir tot el que s’ha dit. Vols afegir alguna cosa?

JS.- Tot el que puc afegir és el meu treball: ja saps el meu lema: el que no faci ara ja no ho faré mai més...Cal treballar i estudiar. Això es tot.