dimecres, 14 de desembre de 2011

Danser sa vie


"Je n'ai fait que danser ma vie”: les paraules d'Isadora Duncan inspiren el títol de la gran exposició que es pot veure fins l’abril al Centre Pompidou de París: Danser sa vie. Art et danse de 1900 à nos jours.



L’exposició mostra les influències i aportacions recíproques entre la dansa i arts plàstiques que han creat les grans figures de l’art modern i contemporani. És un camí a través de pintures, escultures, instal·lacions, coreografies i audiovisuals que reflecteixen aquest diàleg incessant.

Dividit en tres parts, el recorregut ens porta primer a descobrir l’inici d’una dansa més lliure, que es desmarca de la dansa clàssica, i que inspirarà una nova subjectivitat i expressivitat als artistes plàstics com Henri Matisse, Emil Nolde i Ernst Ludwig Kirchner entre molts d’altres. L’abstracció i les avantguardes quedaran fascinades per Loïe Fuller i pel cos en moviment que ha entrat ja dins de la modernitat. Gino Severini, Picasso, Rodtchenko, Schlemmer o Schöffer es deixen seduir per aquesta nova dansa que neix de la mà d’una generació nova de ballarins i coreògrafs com Rudolf von Laban, Gret Pelucca o Alwin Nikolais. Per últim, l’exposició explora la relació entre la dansa i la performance des del dadaisme dels anys 20, passant per les innovacions del Judson Dance Theater de Nova York i les aportacions de Merce Cunningham, fins a la dansa actual postmoderna.

Danser sa vie reflexiona sobre aquesta relació tant fructífera entre art i dansa, però també incorpora performances de Trisha Brown i joves coreògrafs a més d’una obra d’ Olafur Eliasson feta expressament en ocasió de l’exposició, així com tot un seguit de conferències i d’activitats cinematogràfiques i de dansa que la complementen.